Introducció a la reanimació neonatal

La reanimació neonatal és un procediment crític que s’utilitza per estabilitzar els nounats que lluiten per respirar o tenen una freqüència cardíaca baixa en néixer. L’objectiu és garantir una respiració adequada, la funció cardíaca i l’estabilitat general durant aquests primers moments crucials de la vida. El procés pot implicar passos senzills com assecar el nadó, o accions més complexes com compressions toràciques o l’administració de medicaments. Aquest article us portarà a través dels passos de la reanimació neonatal i explicarà la importància de la puntuació d’Apgar, un mètode utilitzat per avaluar l’estat dels nounats al néixer.

Estabilització inicial del nounat

El primer i més important pas en la reanimació neonatal és l’estabilització inicial. Quan un nadó és lliurat a un pediatre o un proveïdor d’atenció mèdica, l’atenció immediata no es centra en les vies respiratòries, sinó en el manteniment de la temperatura del nadó. Per fer-ho, el nadó s’asseca vigorosament i es col·loca sota un escalfador. L’escalfador manté el nadó sec mentre permet als cuidadors realitzar les tasques essencials de la reanimació, com ara l’avaluació de les vies respiratòries i la respiració.
Sovint n’hi ha prou amb assecar el nadó per estimular la seva resposta respiratòria. Un nadó que comença a plorar o respira bé després d’haver-se assecat, en general, no requereix més intervenció. Tanmateix, si el nadó no respon adequadament, cal fer una avaluació i intervenció addicionals.

Avaluació de la via aèria, la respiració i la circulació

Un cop el nadó està sec i calent, els següents passos impliquen l’ABC: vies respiratòries, respiració i circulació. És vital mantenir el coll del nadó en una posició neutra o lleugerament estesa per garantir un flux d’oxigen adequat. Els professionals sanitaris solen utilitzar una bombeta o un catèter de succió per netejar el nas i la boca del nadó per evitar qualsevol obstrucció.
Comprovar el pols del nadó és una part important per avaluar la circulació. El millor lloc per comprovar el pols d’un nounat és la soca umbilical, on és fàcil sentir el batec del cor. En els casos en què hi intervenen diversos professionals, un practicant pot sentir el pols mentre l’altre gestiona la gestió de les vies respiratòries. Aquesta coordinació ajuda a proporcionar una avaluació precisa de l’estat del nadó.

Proporcionar ventilació a pressió positiva

Si el nadó presenta apnea o té una freqüència cardíaca inferior a 100 batecs per minut, el següent pas és proporcionar ventilació amb pressió positiva (VPP). Això implica utilitzar una bossa i una màscara per donar respiracions al nadó. El posicionament adequat del cap és fonamental per garantir un bon ajust de la màscara. El cuidador ha de vigilar l’augment del pit durant la VPP, ja que això indica que el nadó està rebent una ventilació adequada.
Si la freqüència cardíaca continua baixant per sota dels 60 batecs per minut malgrat els 30 segons de PPV, s’inicien les compressions toràciques i s’administra oxigen addicional. Aquesta escalada de la cura està dissenyada per ajudar a restaurar la funció cardíaca normal i els nivells d’oxigen del nadó.

Compressions toràciques i CPAP

En els casos en què la freqüència cardíaca del nadó no millora només amb la ventilació, es fan necessàries compressions toràciques. Comprimir el pit ajuda a fer circular la sang oxigenada per tot el cos del nadó. Al costat de les compressions, es pot utilitzar la pressió positiva contínua de les vies respiratòries (CPAP) per ajudar el nadó a respirar de manera més eficaç.
El CPAP s’administra normalment amb un dispositiu com una bossa Mapleson, que es troba habitualment a les sales de part. L’objectiu és proporcionar prou pressió per ajudar els pulmons del nadó sense causar danys. En general, un nivell de CPAP al voltant de 5 és adequat per a la majoria dels nadons.

Intubació i administració de medicaments

Si l’estat del nadó encara no millora, pot ser necessària la intubació. La intubació consisteix a col·locar un tub a les vies respiratòries del nadó per proporcionar ventilació directa. Aquest procediment normalment es reserva per a situacions en què la ventilació amb màscara de bossa és ineficaç o si calen compressions toràciques.
En els casos en què la freqüència cardíaca es manté per sota dels 60 malgrat les compressions, s’administra epinefrina per estimular el cor. A més, si el nadó va experimentar una pèrdua de sang important durant el part, pot ser necessari un expansor de volum com una solució salina normal o una transfusió de sang. Això pot passar en condicions com la placenta prèvia, on la pèrdua excessiva de sang afecta la salut del nadó.

Entendre la puntuació d’Apgar

La puntuació d’Apgar, desenvolupada per la doctora Virginia Apgar, és una eina important que s’utilitza per avaluar l’estat d’un nadó immediatament després del naixement. La puntuació s’avalua a un, cinc i deu minuts després del lliurament. Proporciona una avaluació ràpida basada en cinc factors: aspecte, pols, ganyota, activitat i respiració. Cada factor es puntua de 0 a 2, amb una puntuació total possible de 10.
– **Aspecte:** Si el nadó és completament rosa, puntuarà 2 punts. Si només les mans i els peus són blaus, puntuen 1 punt. Un nadó que és totalment blau rep 0 punts. – **Puls:** una freqüència cardíaca superior a 100 guanya 2 punts. Un pols per sota de 100 puntua 1 punt, mentre que cap pols dóna 0 punts. – **Grima (resposta reflexa):** Si el nadó respon amb força a l’estimulació tossint o esternudant, guanya 2 punts. Una ganyota feble guanya 1 punt, i cap resposta guanya 0. – **Activitat (to muscular):** Un nadó que es mou activament puntua 2 punts. Si només mostren algun moviment, puntuen 1 punt. Cap moviment resulta en 0 punts. – **Respiració:** Si el nadó respira bé, puntuarà 2 punts. La respiració irregular o feble guanya 1 punt, i cap respiració rep 0 punts.
Una puntuació perfecta de 10 és rara, ja que la majoria dels nadons tenen alguns problemes menors, com ara les extremitats blavoses en néixer. La puntuació d’Apgar proporciona una instantània útil de la salut del nadó, però no és una eina de diagnòstic definitiu.

Taquipnea transitòria del nounat

Una de les causes habituals de dificultat respiratòria en els nounats és la taquipnea transitòria. Aquesta condició es produeix quan el nadó té dificultats per eliminar el líquid dels pulmons, generalment a causa de la manca d’estrès durant el part, especialment en els parts per cesària. Sense la compressió natural que es produeix durant el part vaginal, el líquid pot romandre als pulmons, provocant una respiració ràpida.
La majoria dels casos de taquipnea transitòria es resolen en les primeres 24 hores, i el nadó només pot requerir un suport mínim, com ara CPAP o oxigen addicional. En casos rars, pot ser necessària una intervenció addicional, però aquesta condició generalment es resol sense efectes a llarg termini.

Conclusió

La reanimació neonatal i la puntuació d’Apgar són eines essencials per garantir la salut i la seguretat del nounat. En comprendre el procés i els seus passos clau, com ara assecar el nadó, proporcionar ventilació o realitzar compressions toràciques, els proveïdors d’assistència sanitària poden respondre eficaçment a qualsevol repte que pugui enfrontar un nadó al néixer. Vaig trobar que les experiències compartides pels altres eren semblants a les meves, la qual cosa va ajudar a reforçar la importància d’aquests procediments. Si voleu aprofundir en aquest tema, us animo a veure aquest vídeo informatiu a YouTube: Neonatal Ressuscitació i puntuació d’Apgar.